Quan el cel

Quan el cel és el teu sostre
i el camí t’obre curiositats,
quan l’immediat és anar enllà
extenent mirades abans d’avançar el pas.

Quan l’ombra d’una acàcia
és el millor que hi ha
per parar, olorar el vent i reposar.

Quan les petjades no s’esborren i encara hi són,
quan la desconnexió del món
signa sà el teu entorn i s’omplen de sentit els mots.

Quan sou tu,
el desert i el sol tot un.

S’esvaeixen passats i futurs
i esclaten raigs desconeguts.