Rere la duna
levità de cop la lluna
precedida pel reflex.
Plena, immensa, disc inflat
acolorit amb focs canviants.
Halo blanc de sorra i pols,
vent de nit a la deriva
sota l'esfera vestida de roig
i tota la cara esfereïda.
Va pujant lenta pel cel
fins passar del taronja als grocs
que només coneixen els pintors
i després, la lluna s'emblanquina;
ha de semblar un fanal silent
amb la llum més sibil·lina
que la nit clara ens ofereix.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada